En el qual l’Anna pateix un atac de pànic, descobreix la temperatura de fusió de la plata i sospita que la versió americana serà pitjor
La
Carme havia estat força comprensiva: - No és el primer cop que m’ho
faig amb una noia confusa que acaba de descobrir les seves noves
apetències – li va dir. L’Anna va anar dient que sí a tot,
deixant-se consolar per ella però, fins que la va aconseguir
convèncer que estava bé i va marxar, no va poder deixar-se anar. Va
seure agafant-se el pit i provant de fer profundes respiracions que
quedaven en un no res de sospirs breus i accelerats. Va calmar-se
prou per acabar de recollir el bar i va marxar cap a casa. Quan
estava a mig camí va dubtar si no seria més assenyat d’anar
directament a casa d’en Matías i exigir-li una explicació. Va
resoldre que no. Necessitava descansar i tenir el cap tranquil o, si
més no, més tranquil del que ara el tenia si volia entendre que
collons estava passant. Va arribar a casa, va dutxar-se i se’n va
anar a dormir. O això va pensar que faria. Però va donar voltes al
llit fins que no va poder més. Va vestir-se, va prendre l’anell,
se’l va posar a la butxaca i va anar cap a casa d’en Matías.
Quan
va arribar, va veure que hi havia llums enceses a la casa del vell.
Va trobar-se la porta del carrer oberta, així que va pujar i va
picar amb el puny, suaument a la porta del pis. Va obrir-la en Ben,
el somriure del qual va transformar-se en cara de preocupació en
mirar a la noia. Sense dir res la va abraçar i, després de
confortar-la, va estirar d’ella fins a poder tancar la porta. En
Matías era assegut a la taula, l’ampolla de Schnaps buida feia
companyia a una altra de whisky d’una marca que l’Anna mai havia
vist. Va seure davant del vell i va esperar fins que en Ben va
prendre la seva cadira.
-Què
collons m’has fet, Matías?
-Anna...
– va començar el vell, però la noia el va interrompre.
-QUÈ
COLLONS M’HA FET LA TEVA MERDA D’ANELL? – va cridar mentre
llençava la peça de plata a la taula. Va dringar contra un got i va
rodar, però abans que caigués de la taula, en Ben el va prendre i
el va deixar entre l’Anna i en Matías.
-Anna
– va tornar a dir en Matías – Necessites calmar-te. Vols un got
de whisky?
-Necessito
que em diguis què collons m’està passant. Necessito saber qui
collons ets. QUI COLLONS SOU? – L’Anna plorava sense fer gest
d’eixugar-se les llàgrimes. Tenia les mans agafades sobre les
cuixes i se les anava fregant, com si tingués fred.
-No
és aquesta la pregunta que vols fer - va dir en Ben – Vols saber
qui ets tu.
-I
aquesta pregunta, només tu la pots respondre – va continuar en
Matías - Però si vols saber què ets: Ets una de nosaltres.
L’Anna
va sentir la veu de dins seu: i ho has sabut des del principi.
-Qui
sou? Perquè em feu això? – va insistir la noia mentre es tapava
els ulls amb les mans. Va aixecar la mirada i va veure l’anell. El
va prendre amb un moviment brusc de la mà. – Destruiré l’anell,
el fondré!
-No
et serà fàcil – va dir en Matías – La temperatura de fusió de
la plata és 962 graus centígrads, temperatura que no és tan
senzilla d’aconseguir a casa. Potser a una foneria.
-O
al Mont del Destí – va dir en Ben prenent-li la mà.
-TOT
ÉS UNA PUTA BROMA AMB VOSALTRES, NO? – va cridar l’Anna. –
M’estic tornant boja
En
Matías va prendre-li la mà que tenia l’anell i apropant-se-la als
llavis, li va fer un petó.
-Si
esperes veure les coses com una humana més, sí, t’estàs tornant
boja – va dir – Durant segles els nostres han estat penjats,
cremats, tancats, enterrats... qualsevol acció de rebuig que puguis
pensar. Hem poblat la imaginació de la humanitat des del principi
dels temps. Hem estat els seus déus, els seus àngels, els seus
dimonis...
-Els
seus vampirs, les seves fades – va intervenir en Ben.
-Hem
estat en els seus somnis i en el seu desig – va dir el vell
deixant-la anar – Però mai hem estat humans i mai ho serem.
-Llavors
què fots amb aquesta cara de vell. Amb aquest cos patètic i
esgotat. Vas dir-me que no menties i ara vens amb aquestes històries.
Fes sortir a en Cassiel i acabem amb aquesta pantomima.
En
Matías va començar a rejovenir-se davant d’ella. En Ben també va
començar a brillar i va perdre el parell de dècades que se li
marcaven als ulls.
-Vas
donar-me l’anell dient-me que era la teva essència angelical però
era mentida. Vas dir-me que havies renunciat a la teva immortalitat,
també era mentida?
En
Cassiel va prendre el got que havia estat d’en Matías. El va
omplir amb un parell de dits de whisky. Va buidar el got d’un glop.
-No.
Quan acabi aquesta conversa, tornaré a ser en Matías. I ho seré
fins que mori el meu cos patètic i esgotat – va dir l’àngel amb
to irònic – Però si nosaltres hem de mostrar-nos tal com realment
som, què esperes tu per fer-ho. Mostra’ns qui ets realment.
L’Anell només era una manera de fer-te més fàcil d’entendre
com usar el teu poder. Però només era això, una peça d’atrezzo.
L’Anna
va aixecar-se. Per la seva ment va creuar la idea de colpir aquella
cara tan bella, tan perfecta i marxar corrents. Volia negar ser com
ells. Ella no se sentia diferent del que s’havia sentit mai, era
humana. Va donar voltes a aquell pensament fins que va sentir-se
marejada i va adonar-se que en el fons, li era impossible saber si
era humana o no. Va escoltar la veu, dins el seu cap, dir-li: Deixa’t
anar, Anna, deixa’t anar i siguem una sola ment i una sola veu
-No
sé com fer-ho – va pensar – No sé com fer-ho – va dir en veu
alta.
-Accepta
qui ets – va dir en Ben.
-Ja
no sé qui sóc – va contestar-li la noia.
-Accepta
què ets – va replicar en Matías.
Va
tancar els ulls. Va veure davant reflectides a les seves parpelles
tancades les figures d’en Matías i en Ben. En Cassiel i en Ruthven
– va corregir-la la veu de la seva ment – Ells han escollit
mostrar-se així al món. Decideix qui i què vols ser tu.
L’Anna
va obrir els ulls. Va desfer el puny i va mirar l’anell. No em veig
fent d’àngel. I, la veritat tampoc em veig fent de vampir – va
pensar – Però sí que em veig continuar fent servir l’anell com
a metàfora de qui sóc – Va posar-se l’anell que va començar a
brillar amb una llum que, de seguida, va cobrir tot el seu cos. No va
notar cap canvi evident. Però tota ella era com una versió
idíl·lica d’ella mateixa. Era una utopia desvirtuada pel fet de
realitzar-se. Era bella i prou. Era la bellesa en els ulls de
l’observador, fos qui fos aquest observador. Va aixecar el braç i
la llum va anar concentrant-se en la mà que subjectava l’anell per
sobre del seu cap. Va veure reflectida en els ulls dels seus companys
la seva figura i era com si tingués una estrella retinguda a la mà.
Llavors va baixar el puny i la llum va desaparèixer. Continuava
perduda i plena de dubtes. Però després de sentir-se apartada del
gènere humà, trobava d’allò més relaxant, acceptar que hi havia
una altra opció que la bogeria. L’Anna va seure.
-Continuaré
dient-me Anna – va dir – Fer servir Galadriel em semblaria massa
presumptuós – va dir amb un somriure.
-I
et faltarien les orelles en punta – va dir en Ruthven amb un
somriure.
-Continuo
tenint molts dubtes – va dir – Perquè jo? Perquè m’heu
escollit a mi?
-No
hem escollit nosaltres. Tu has aparegut. – va dir en Cassiel
servint whisky a tres gots. Va repartir-los i va aixecar el seu –
Per l’Anna, que encara no es diu Galadriel, però que molt segur
d’aquí a unes dècades li veurà la gràcia a això de prendre
identitats fictícies.
-Per
l’Anna – va dir en Ruthven – La primera Elfa que passarà el
Mardi Gras a Nova Orleans – va mirar-se la noia – Perquè
continues volent venir amb mi, oi?
-Per
algun lloc he de començar la meva nova vida. I Louisiana sembla un
lloc tan bo com qualsevol altre. – La noia va tocar l’anell –
No cal que te’l torni, oi?
-No
Anna. La Montse i jo el vam comprar en un viatge a Eivissa que vam
fer. Només té valor sentimental, però sovint, aquest és l’únic
valor que val la pena, no creus? – va dir en Matías mentre en Ben
anava fent que sí amb el cap.
En
Ben va fer els panqueques molt abans que sortís el sol i mentre
se’ls menjaven, en Cassiel va anar convertint-se en Matías. Va ser
en Ruthven qui va marxar a deixar els plats a l’aigüera i va ser
en Ben qui va tornar amb la cafetera plena. L’Anna va anar apagant
el seu poder. No notava que hi hagués cap diferència més enllà de
la brillantor que semblava tenir tot quan estava ‘endollada’.
L’Anna
va fer-los centenars de preguntes sobre les seves vides passades i
sobre els poders que tenien, però això és una altra història i
serà explicada en un altre moment.
A
trenc d’alba, en Matías va anunciar que marxava al llit i en Ben
va decidir acompanyar l’Anna a casa. La noia va fer la pregunta que
no s’havia atrevit a fer-li a en Matías durant tota la nit:
-De
debò pensa morir-se en Matías? – va preguntar.
Caminaven
agafats per la cintura, amb la mateixa naturalitat que si fossin
parella des de feia temps.
-I
tant! – va dir en Ben – No passa més d’un segle sense que li
doni un atac d’aquests. S’enamora i decideix viure la vida com si
no fos immortal. Pateix una mica, mor i abans no el trobin fet un
cadàver, torna a ser el Cassiel que tots coneixem i apreciem i tot
torna a començar.
-Llavors
no s’enamora de veritat?
En
Ben va aturar-se i va encarar la noia. – En Matías porta quasi mig
segle envellint. Ha vist morir la seva estimada i, en comptes de
deixar-ho córrer, tornar a ser en Cassiel i viure la bona vida que
tu saps que podem viure, va decidir continuar patint, posant-se
malalt i morint com un humà. – Va mirar cap al cel – Collons,
Anna. És clar que et pot semblar una broma, perquè al final de tot,
en Matías morirà i en Cassiel sobreviurà. Però concedeix-li al
pobre desgraciat el mèrit que mereix passar-se cinquanta anys no
aprofitant aquest do que és nostre i només nostre.
-Però
quan va seduir-me... – va provar de dir l’Anna.
-No
va seduir-te! – En Ben va posar les mans a les espatlles de la noia
– Va veure el que eres, qui eres realment i va fer – va tocar-se
el pit amb una mà –vam fer el necessari per despertar la teva
consciència. – Va abraçar-la i va continuar parlant fluixet a cau
d’orella. – Els dos hem vist alguns dels nostres embogir. Créixer
amb un desig mal enfocat i un poder per manipular els humans.
Convertir-los en esclaus.
La
noia va apartar-se d’en Ben: En Hitler. Tu el vas conèixer. Era un
dels nostres que va embogir? Per això el vas anar a veure?
-No
era dels nostres – va dir en Ben amb un somriure trist – Però
uns quants ens demanàvem com era possible que tingués tant de
carisma i poder sobre els altres. Ho vaig anar a investigar per si de
cas.
-Ens
trobarem amb algú dels nostres a New Orleans?
-Per
carnaval sempre en venen uns quants. No som gaires, però Bourbon
Street és com una mena de club social per nosaltres.
Van
caminar en silenci una estona. En Ben xiulant suaument una melodia
estranya i l’Anna pensant sobre totes les coses que havia après.
Abans de tombar la darrera cantonada del seu carrer, l’Anna va
aturar-se:
-Llavors
jo tampoc moriré? No envelliré si no és que jo ho vull? – va
preguntar.
-Podem
morir, però no ens és fàcil. I envellir... segurament et trobaràs
jugant amb la teva edat, depenen qui et trobis, o en quina situació
et vegis. Però serà opció teva. No et vindrà forçat per la mare
Natura.
L’Anna
anava a fer una altra pregunta, quan algú caminant a tota marxa
gairebé va ensopegar amb ells. L’Anna la va reconèixer per la
imatge mental que va saltar-li el cap; era la Sònia, la xicota d’en
Roc. Abans que pogués dir-li quelcom, la noia ja havia marxat carrer
avall. L’Anna va obrir les seves percepcions i va adonar-se que en
Roc estava a la porteria de casa seva. Va xiuxiuejar un comiat a
l’orella d’en Ben i amb un petó als llavis el va enviar a casa
d’en Matías amb la promesa de trucar-lo aquella tarda. Sola, va
tombar la cantonada. El llum del fanal de davant la porteria
il·luminava el noi que assegut a l’esglaó de l’edifici, mirava
les seves sabates.
-Ei
Roc, que passà res? – va dir l’Anna.
El
noi va aixecar-se amb la cara trasbalsada, meitat per l’ensurt,
meitat per les llàgrimes que li queien per les galtes. Va
eixugar-se-les amb el dors de la mà abans de tombar el cap per
mirar-la.
-Res
– va treure les claus de la butxaca i va fer gest d’obrir la
porta – Prenia la fresca abans de pujar a casa.
-Roc,
m’he creuat amb la teva xicota. No semblava molt contenta. Que us
heu barallat?
El
noi va quedar-se amb la mà camí al pany.
-Sí.
Però la Sònia no és la meva xicota. Mai ha estat la meva xicota,
de fet.
L’Anna
va prendre la mà que encara aguantava la clau i va estirar del noi
fins a fer-lo seure. Va seure al seu costat.
-Què
vols dir? Semblàveu molt ben aparellats l’altre dia.
-Perquè
sou així les dones? – va saltar de sobte en Roc – Perquè ens
feu servir i llavors ens deixeu tirats?
L’Anna
es va sorprendre de la intensitat dels sentiments del noi. Estava
realment enfadat.
-No
generalitzis, Roc – va dir-li l’Anna amb veu suau. – No totes
les dones són iguals. Igual que no tots els homes ho sou. – va
passar-li un braç per sobre les espatlles. – Què ha passat?
El
noi va quedar-se callat una estona. Al final va començar a plorar
fluixet mentre l’Anna li acaronava el clatell. En Roc va enfonsar
el cap al coll de la noia fins que va dir:
-M’ha
deixat. – va trigar uns segons a continuar – Diu que no volia
fer-me mal, però que en el fons només estava amb mi per fer gelós
al noi que realment li agradava.
L’Anna
no va dir res. Va deixar que la ment se li omplis amb les imatges del
cap del noi. Va veure un llit gran, de matrimoni, cobert de pètals
de rosa. A la tauleta de nit hi havia una ampolla de cava dins d'un
pot amb glaçons i una caixa de bombons oberta. En Roc era dins la
noia, penetrant-la a poc a poc mentre es feien petons.
-Avui
els meus pares no hi són. Han aprofitat el pont per marxar al poble,
a veure els avis. I jo volia aprofitar per fer-ho amb la Sònia, però
fer-ho maco, especial. Però quan he provat de marxar de la festa on
érem, ella ha començat a enfadar-se. Al final hem marxat i durant
el camí m’ha explicat que no era jo qui li agradava sinó un dels
meus amics.
L’Anna
va prendre la imatge que havia rebut i va tornar-se-la al noi. Però
en lloc de la Sònia, va enviar-li la seva cara. Va invocar el seu
poder i va deixar que l’anell brillés des del clatell del noi,
mentre encara l’acaronava. El noi va posar l’esquena recta, com
si hagués rebut una descàrrega elèctrica i va mirar de cua d’ull
l’Anna. La noia, tot i que no es trobava diferent, va notar que tot
se li feia més brillant i clar a la ment. A ulls del noi, ella
semblava irreal. Una bellesa de conte de fades, com sortida de les
històries de la mitologia grega. Va aixecar-se i va estirar
l’esquena. Va abaixar els ulls i va creuar la mirada amb en Roc:
-Creus
que el cava encara estarà prou fresc? – va dir-li mentre li oferia
les mans perquè s’aixequés.
El
noi va acceptar l’ajuda i va aixecar-se fins a estar dempeus davant
d’ella. No va parlar, només la va mirar amb els ulls molt oberts.
L’Anna li va prendre les claus, va obrir la porta i va entrar amb
el noi seguint-la.
-Saps
què passa, Roc? – va dir-li mentre pujaven l’escala – D’aquí
a pocs dies marxo. No sé quan tornaré, potser trigaré uns mesos,
potser uns anys. Però una cosa sé segura. – va tombar-se i va
encarar al noi – No vull marxar sense culminar el que vam encetar
l’altre dia a la cuina de casa meva.
-Ets
la dona més bonica que he conegut mai – va dir el noi.
-Faig
trampes – va dir l’Anna deixant anar una rialleta.
Quan
van arribar al replà de casa del noi, li va tornar les claus perquè
obrís la porta. Van anar directament al dormitori. El gel s’havia
fos del tot. Però el cava encara estava prou fresc. El noi va
obrir-lo i van fer dringar les copes. El noi la mirava amb les galtes
vermelles fins que li va prendre la copa. Va deixar-les a la tauleta
i la va abraçar. Van fer-se un petó llarg, intens, mentre les seves
mans recorrien camins per les seves esquenes. El noi va separar-se de
l’Anna:
-No
tens ni idea de com t’arribo a desitjar! – va dir en Roc.
L’Anna
estava estudiant les imatges que li arribaven al cap. Va veure totes
les coses que el noi volia provar amb ella i va contestar.
-Sí
que me’n faig una idea, sí.
L’Anna
va començar a riure. El noi la mirava sospitós i el va prendre per
sorpresa l’empenta de la noia. Va caure assegut al llit i va
somriure, encantat, quan l’Anna va començar a bellugar-se al so
d’una cançó que només ella sentia. Va poder despullar-se sola
fins que va arribar als sostenidors. Amb les calces va rebre l’ajuda
d’en Roc, que va llençar-se sobre d’ella amb la cara famolenca
d’un llop.
Va
ser un matí molt llarg i profitós.
6
anys després. Berlín. Un cinema.
En
Cassiel i l’Anna feien cua per comprar crispetes. La noia duia un
vestit amb flors brodades i unes botes militars mal cordades. En
Cassiel semblava sortit d’una revista de models. Quan van arribar
al taulell van demanar les seves begudes i crispetes i van
intercanviar unes quantes paraules amb la cambrera, que se’ls
mirava amb els ulls molt oberts. A la cua per entrar a la sala,
l’Anna va manifestar els seus dubtes:
-No
sé com m’has convençut per venir a veure aquest despropòsit. –
va dir després de xuclar la seva beguda – És impossible que
estigui a l’altura de la meravella que va fer en Wim.
-Anna,
has de tenir la ment una mica més oberta. ‘City of angels’ no és
ben bé un remake, és més aviat una reinterpretació – va dir en
Cassiel.
-Que
sí, home! Però tu el què vols és veure la Meg Ryan, que no sé
què hi tens amb aquesta mosqueta morta.
En
Cassiel va fer gest d’estar ofès, però de seguida va somriure.
-Saps
qui em recorda la Meg? – va dir amb una miradeta cap a la parada de
les crispetes – La nostra amable cambrera.
-No
comencis, Cassiel. Saps perfectament que em mirava a mi – va dir
l’Anna.
-Però
que dius? Em mirava a mi. Si gairebé li cauen les crispetes,
distreta com la tenia.
-Sí
que estava distreta – va concedir l’Anna – Però perquè em
mirava a mi.
Van
donar les entrades i van passar cap al vestíbul de les sales. Van
aturar-se i van mirar els dos cap a la noia. Van projectar les seves
ments sondejant la de la cambrera.
-Està
pensant en mi – van dir en Cassiel i l’Anna a l’hora.
La
cambrera els va mirar i va somriure. Va fer un gest amb la mà
indicant que l’esperessin a la sortida. L’Anna va assenyalar a en
Cassiel, mentre ell va assenyalar l’Anna. Els dos van fer cara de
preguntar Qui? Jo?. La noia va passar una bossa de crispetes a un
client i va deixar anar una rialla. Va assenyalar a en Cassiel i,
immediatament, va assenyalar a l’Anna, que va rebre una imatge molt
clara a la seva ment.
-Doncs
res, haurem de fer un trio – va dir l’Anna.
-Puc
pensar maneres pitjors de passar una tarda a Berlín – va
contestar-li en Cassiel.
L’Anna
va tocar l’anell i va enviar una imatge al cap de la cambrera. Va
notar com l’escalfor es començava a estendre pel seu pit.
-Segurament
veure en Nicolas Cage i la Meg Ryan carregar-se una bona peli n’és
una d’elles!